Del 25 de maig al 15 de juliol.
Inauguració: dijous 25 de maig a les 20.00h.

Visites guiades: dijous a les 19.00h. Entrada Lliure
Visites concertades: de dilluns a divendres. Inscripció prèvia. 18€/grup

Les obres reunides en aquesta mostra, olis, dibuixos i gravats d'un gran nombre d'artistes, examinen la sensibilitat, el misteri, les grans qüestions metafísiques que perseguien els artistes de la tendència idealista a finals del segle XIX, a través del paisatge. Les creacions revelen una natura misteriosa, poètica, de vegades lluminosa, de vegades crepuscular.

A principis de 1890, un ampli moviment estètic anomenat Simbolisme es manifestava a tot Europa, especialment, a França. Alguns escriptors i poetes ja s’havien anticipat a aquesta tendència a través de l’herència deixada per Charles Baudelaire, Paul Verlaine o Stéphane Mallarmé, que havien il•lustrat una nova visió de l’escriptura, orientada cap a la subjectivitat, el misteri, el sentit ocult de les paraules i de les idees. Al mateix temps, el pintors exploraven allò visible a través dels ulls de l’esperit per a expressar els sentiments més íntims i situar la seva mirada al servei de la idea. D’aquesta manera s’ha anomenat símbol a aquesta concepció que mostra un objecte, no per allò que és, sinó per allò que representa a través d’un sistema suggerent de signes i de codis. Diverses tendències coexisteixen, entre les quals es trobava el moviment Nabi i els pintors de Pont-Aven (Gauguin, Bernard, Van Gogh), tots ells vinculats a un simbolisme essencialment plàstic. Al costat d’aquests artistes ja reconeguts, apareix un altre simbolisme, anomenat “idealista”, dedicat, no només a unes experimentacions plàstiques sinó també a comunicar els misteris de la vida, de la mort i de l’inconscient. Aquest simbolisme idealista, molt present a França, a través de manifestacions en els Salons de la Rose+Croix del “Sâr” Joséphin Péladan, s’inspirava en la bellesa dels primitius italians, magnificant l’art del dibuix i expressant una espiritualitat que sobrepassava les religions tradicionals per a arribar a un nou misticisme: la creença en el poder del propi art. En el sí d’aquesta tendència, nombrosos artistes s’havien interessat pels paisatges, tant animats amb personatges, com solitaris. En la tradició baudeleriana de les “Correspondències”, els artistes projecten sobre la naturalesa les seves preocupacions filosòfiques, espirituals i psicològiques.

Davant l’espectacle del món, al contrari del que va passar amb els impressionistes que fixaven la realitat tal qual la veien, els simbolistes la somnien. D’aquesta manera aconsegueixen oposar la seva subjectivitat i el desig d’evasió a la societat industrial i laica que el món modern els hi ofereix. Al rebutjar la vida sense misteri i sense un més enllà del món modern, del progrés i de les certeses científiques, invoquen la bellesa de les muntanyes, el misteri dels cels i dels núvols, l’ombrívol refugi dels boscos deserts i de tot allò que els pugui protegir d’una civilització que jutgen decadent. A través del dibuix, de la irrealitat del color, del tractament difós del pastel, els simbolistes filtren la visió retiniana i ofereixen un paisatge imaginari on totes les esperances són possibles. Al mateix temps, omplen aquest país ideal de figures melangioses, de dones pensatives i d’aparicions inquietants perquè, per a ells, la naturalesa és inseparable de l’Home. Els simbolistes volen tornar a teixir els seus vincles perduts amb l’univers: confien en els seus somnis i els seus desigs als paisatges però també als seus temors i, a vegades inclòs de la seva desesperació. És per això que el país ideal dels artistes simbolistes posseeix una geografia complexa i múltiple. Des de la contemplació assossegada de Lacoste i de Guilloux a les “oracions en pintura” de Charles Dulac, un dels grans pintors oblidats de la seva època; des de les vistes de Brujas de Lévy-Dhurmer als barrancs comdemnats de l’Infern de Dante dibuixats per De Groux: aquest mapa del País Ideal amaga sorpreses. El pastel manté un lloc predominant, ja que aquesta tècnica, difusa i tremolosa, és adequada per a respondre al seu principal objectiu: fer visible allò invisible. Els simbolistes es dirigeixen d’aquesta manera a cada un de nosaltres mitjançant la visita d’un paisatge que és, essencialment, un paisatge interior, el de l’ànima.

Jean-David Jumaeu-Lafond

En el seu pastel “L’estany”, el pintor Aman-Jean evoca la comunió de l’Home amb la natura. Escoltant les veus misterioses que poblen el món, els artistes simbolistes perceben en el paisatge una bellesa superior. Charles Lacoste escrivia: “Els paisatges tenen una actitud, una mirada; la naturalesa pensa”. Lluny d’una visió objectiva i naturalista, els idealistes francesos expressen la vida misteriosa de l’univers: els arbres, el cel, el mar poden constituir, per a ells, els decorats d’un teatre vivent que els parla el llenguatge de l’ànima i d’allò imaginari. El Sena de Charles Guilloux i les seves barcasses parisenques semblen sortides d’un món japonès i els núvols de René Ménard evoquen les forces de l’Olimpo antic. Però la ciutat també és un lloc de somni: Le Sidaner i Lévy-Dhurmer vaguen per Brujes desvetllant els seus secrets. Els simbolistes no passegen pels boscos de la realitat; recollint els versos del poeta Albert Samain, exploren el “bosc del somni i de l’encantament”.

Aman-Jean, “L’estany” (entrada a l’exposició) 1900
Maurice Chabas “Paisatge”, 1895
Charles Guilloux, “L’arbre”, 1892
   • “Paisatge Fluvial”, 1893
   • “El Sena, Nocturn” 1894
   • “El Sena al seu pas per Sant Denis”, 1894
   • “Bosc de tardor”, 1897
Charles Lacoste “Els turons de Orthez”, 1894
   • “Paisatge dels Pirineus”, 1899
   • “Teulats sota la neu”, 1905
H. Le Sidaner “Els cignes”, 1900
Lévy-Dhurmer: “Bruges” (pont), 1900
   • “Bruges” (neu), 1900
René Ménard: “El crepuscle”, 1894
   • “La baia d’Ermones”, 1903-4
   • “Núvols” (pastel), 1896
   • “L’arc de Sant Martí”, 1896
Constant Montald “Parc sota la neu”, 1917
Alexandre Séon “Tres petits paisatges”, 1900, 1900 i 1900.

Nascut l’any 1863, Charles Dulac va iniciar una honorable carrera com a pintor fins que va intervenir un succés que va trastornar tota la seva vida: quan va descobrir que patia una malaltia incurable, va conèixer una crisi mística i va aprofundir en la seva fe catòlica. Des de llavors, ja només es va dedicar a pintar paisatges. Dos extraordinàries suites de litografies que ell mateix va gravar (“Paisatges” i “Càntic de les criatures”) i unes pintures realitzades durant els seus viatges per Itàlia (Assís, Ràvena i Florència) li proporcionaren gran notorietat. Defensat per l’escriptor J.K Huysmans, Dulac va adoptar, inclòs, com a homenatge a la Verge el nom de “Marie-Charles” i es va passar els seus dos últims anys a Itàlia seguint els passos de Sant Francesc d’Assís. Va morir l’any 1898 quan tenia 35 anys, després d’haver pintat un nombre reduït de paisatges que són, segons el pintor Maurice Denis, les “composicions de lloc dels seus exercicis espirituals”. La naturalesa apareix en ells concebuda com una visió mística i franciscana gràcies a una tècnica a l’hora subtil i molt personal. És la primera vegada des de 1905 que s’aconsegueix reunir un conjunt d’obres tan excepcional d’aquest artista únic, per a qui el paisatge representa al mateix temps una imatge de la Creació i un acte d’espiritualitat.


Charles Marie Dulac: “Cicle Càntic de les Criatures” (litografies) 1894
   • “La Divina Palmaria”, 1894
   • “Paisatge” (pastel, riu) 1894
   • “Paisatge del bosc” 1896
   • “La Vall del Tíber a Assís”, 1898
   • “Matinada a Assís”, 1897
   • “Riu a l’alba a Assís”, 1897
   • “Posta de sol a Assís”, 1897
   • “Raigs de sol a Assís”, 1897
   • “La Pinetta de Rávena”, 1897
   • “Paisatge” (pastel), 1893
   • “Cicle de paisatges: el peix, estrelles, rat-penat, serp, espigues, flor de lis, l’adormidera, els pensaments”

Si “el paisatge és un estat de l’ànima”, segons una definició del filòsof suís Amiel, a la inversa, l’estat de l’ànima, també, és un paisatge. Els simbolistes exploren els sentiments íntims, representen els conceptes més abstractes i persegueixen un ideal: aquesta recerca del “sentit” els convida a un viatge simbòlic. Els misteris de la nit, la presència enigmàtica de l’aigua, els secrets de les estacions creen per a ells llocs de somni i de meditació. Els seus personatges es mouen entre boscos que recorden la naturalesa descrita per Charles Baudelaire en els seves “Correspondències”: “Un temple on vius pilars deixen a vegades escapar confuses paraules”. “La Pandora” d’Ary Renan obra la seva caixa en un decorat de coves inquietants, “La Sirena” d’Alexandre Séon s’erigeix davant d’un mar irreal i les dones de Henri Le Sidaner floten en un jardí blau. Però els simbolistes també saben escapar del món terrestre: el poeta i la musa de Carlos Schwabe, que conclou en un casament místic, s’aixequen cap als cims nevats de la creació i les ànimes de Maurice Chabas transmigren en el cosmos cap als astres per arribar a un altre món.

Bourdelle “La nit”, 1904
Maurice Chabas “Transmigració”, 1900
Louis W. Hawkins “Processó d’ànimes”, 1893
Henri Le Sidaner “Nocturn”, 1897
Lucien Lévy-Dhurmer “Tríptic”, 1889
   • “Nu sota el Bòsfor”, 1897
Henri Martin “Dona amb la flor de lis”, 1892
Alphonse Osbert “Els misteris de la nit”, 1897
   • “L’aigua calmada”, 1895
   • “El Cant de l’Aurora”, 1894
   • “Una cantonada de somni”, 1905
   • “Cant de la nit”, 1908
Armand Point “Abril i princesa de tardor”, 1898
   • “Abril o Santa Cecília”, 1896
Ary Renan “Pandora”, 1895-1900
Carlos Schwabe “Primavera”, 1900
   • “Record funerari”, 1900
   • “La boda del poeta i de la musa”, 1902
Alexandre Séon “La pasante”, 1895
   • “Sirena del mar”, 1897

El paisatge no és únicament pels simbolistes el decorat d’un teatre de l’ànima o una visió ideal o mística de la naturalesa; en els convulsos anys de finals del segle XIX, el paisatge també es veia carregat a vegades d’un significat misteriós i obscur. Els arbres es retorcen com fantasmes, els cels s’esgarren o s’enrogeixen, les muntanyes es retallen i amaguen uns precipicis amenaçadors, els ombrívols boscos amaguen els seus secrets, les roques amaguen monstres i la pròpia ciutat, a vegades, lluny de ser tranquil•litzant, revela unes aparicions inquietants. Aquesta estranya naturalesa, on la nit ocupa un lloc important, expressa pel seu costat obscur els camins tortuosos de l’inconscient, els temors i els dubtes d’una generació confrontada a un incert futur. “El crit de la Quimera” de Séon i l’autorretrat dolorós de Jeanne Jacquemin mostren un món d’angoixa al que el paisatge simbolista deixa en ocasions els seus decorats tenebrosos.

Valère Bernard “Guerro” 1893-5
Eugène Grasset “Esclarmonte” (2 dibuixos), 1889
Henri de Groux “Dante” (3 pastels), 1895
Louis W. Hawkins “Malesa”, 1895
Jeanne Jacquemin “La gloriosa i dolorosa Corona”, 1892
F. Kupka “L’ídol negre”, 1900-03
Lacoste “Drassanes de Londres, un diumenge”, 1902
E. Loup “Malesa”, 1900
Henri Martin “El silenci”, 1894-97
Sculpture de Rodo “La máscara”, 1895-98.
Alexandre Séon “La desesperació de la Quimera”, 1890