“Miró//Portabella. Poètica i transgressió”, mostra per primera vegada un recorregut per la relació creativa de Joan Miró i Pere Portabella i enllaça el treball transgressor dels dos autors. L’exposició utilitza com a fil conductor els curtmetratges que Pere Portabella va dedicar a diferents vessants del treball de Joan Miró, com són: el tapís (Miró tapís, 1973), la forja (Miró la forja, 1973), l’acció creativa efímera (Miró l’altre, 1969); o bé, el compromís polític que es manifesta en els dos creadors, com una rebel·lió estètica més que directament política (Miró aidez l’Espagne, 1969).

L’exposició estableix un diàleg entre els curtmetratges de Portabella i alguns documents i obres de Joan Miró que apareixen en els films. Comparteixen les sales expositives: pintures, escultures en bronze, tapissos, litografies, dibuixos, quaderns i cartells, entre altres tipologies de documents, i destaquen les Portes Mallorquines, exposades per primera vegada a Catalunya, i que són els punts de partida de les escultures Porta I, Porta II i Porta III.

Joan Miró i Pere Portabella formulen una clara voluntat d’”assassinar” la pintura i el cinema: les seves obres qüestionen els llenguatges respectius i lluiten contra les convencions tradicionals per arribar a una nova expressió creativa radical i poètica. Miró va declarar l’any 1927 el seu desig d’”assassinar la pintura”, reaccionant amb agressivitat contra els postulats establerts per aconseguir la seva particular expressió plàstica i poètica. Portabella qüestiona el llenguatge cinematogràfic, despulla la seva mirada crítica i aconsegueix que els criteris poètics i estètics guanyin els narratius.

Els films de Pere Portabella sobre Joan Miró són un clar exponent d’una forma compartida de crear propera a l’artesà que treballa íntimament amb les seves eines cercant la transcendència de les formes. En el camp del cinema, l’artista Joan Miró va donar l’oportunitat a un jove creador d’aleshores, Pere Portabella, per tal que pogués produir una sèrie d’obres que han esdevingut peces claus en el camp del cinema i en la comprensió del procés creatiu de Miró.

L’exposició es divideix en quatre àmbits que corresponen als títols de cada film de Portabella dedicat a Miró i creen un itinerari que palesa la mirada intensa i còmplice entre el cineasta i l’artista.

Realitzada per encàrrec de la Galeria Maeght amb motiu de l'exposició de Joan Miró organitzada pel Ministeri d'Assumptes Culturals Francès al Grand Palais, inaugurada el 17 de maig de 1974 a París. Aquesta pel·lícula es va rodar en sis dies a Montroig del Camp (al Mas Miró) i a Tarragona durant el procés de realització, per part de Josep Royo, d'un tapís original de Joan Miró.
En aquest film Pere Portabella testimonia l’esforç i la íntima col·laboració dels artesans en el complex procés de realització de l’obra artística de Miró. Es tracta de demostrar que a més de la inspiració creadora de l’artista, l’artesà (forjador, ceramista, tapisser, etc.) intervé de manera intensa i aporta la saviesa del seu ofici al resultat final de la creació artística. El film enllaça amb el pensament compartit per Joan Miró i Pere Portabella sobre el treball en equip, la interdisciplinarietat, el respecte profund a la tasca dels artesans i l’aspiració a un art col·lectiu i anònim. Un reflex d’aquest posicionament és que en tot el documental no apareix en cap moment la imatge de Joan Miró i, en canvi, tot el protagonisme l’assoleixen els artesans.

Sota una estètica de collage, Pere Portabella enfronta un seguit d’imatges de la guerra espanyola: bombes que esclaten, edificis destruïts, fugida dels vençuts, etc. Portabella manipula les imatges de la guerra i les enfronta a fragments escollits de la sèrie Barcelona, gravats que expressen de manera agressiva l’horror a la guerra i a la violació de l’ésser humà, realitzats l’any 1939, però, impresos l’any 1944. El film acaba amb la imatge del segell en color que Miró dissenyà per la Poste Française, l’any 1937, imatge que sintetitza la ràbia política de l’artista injectada a l’enorme puny aixecat del pagès català.

Com a resposta a la primera exposició retrospectiva de Joan Miró a l’Estat espanyol, l’any 1968 a l’Antic Hospital de la Santa Creu a la qual es va voler donar un aire oficialista, el Col·legi d’Arquitectes va organitzar una exposició més transgressora titulada Miró L’Altre. Pere Portabella va rebre l’encàrrec del Col.legi d’Arquitectes de realitzar un film homenatge a l’artista que s’hauria d’exhibir en el context de la nova exposició. El cineasta després de rumiar l’encàrrec va proposar a l’artista ser protagonista d’una pel·lícula que hauria de recollir la destrucció final del mural proposat a les vidrieres de la seu d’arquitectura a la Plaça de la Catedral.

El film Miró L’Altre de Portabella aporta una subversió total del llenguatge cinematogràfic: esborra totalment la narrativa; i juga amb una reiteració insistent de les imatges que es combinen amb la repetició irritant de la banda sonora de Carles Santos.