Instal·lació d’àudio i vídeo amb una caixa de fusta, una projecció de vídeo giratòria, un reproductor, 2 altaveus, fons d'escriptori, la lluna i objectes en miniatura

Té l’aparença d’una caixa de transport que acaba d’arribar al museu. A dins hi ha un dormitori en miniatura, abandonat recentment pel seu ocupant, amb una lluna mig incrustada que ha esbotzat una de les parets, de manera que l’estança s’obre a un cel estrellat.

Rist crea un embolcall que protegeix el microcosmos interior de l’activitat museística exterior. Aquest embolcall de fusta, col·locat sobre un palet, està tancat per tots els costats excepte pel superior, ja que la tapa ha estat enlairada i penja del sostre de l’espai expositiu. L’espectador curiós, com un voyeur, pot mirar l’interior i descobrir d’aquesta manera l’habitació en miniatura. Hi trobem un llit, una làmpada de peu, un mirall i objectes de caire personal com ara llibres, una bossa, un baix elèctric o una jaqueta. A terra, una capsa de pizza oberta ens pot fer pensar que algú acaba de marxar de l’habitació. Aquesta impressió ambiental és reforçada per una videoprojecció que es mou damunt les parets i mostra seqüències de gent de diverses generacions que interactuen a càmera lenta, mentre s’escolta el so del vent i música sacra de fons. Són imatges difuses, oníriques o que són tractades com a records i no tenen coherència argumental. Se succeeixen els plans del vídeo: un nen, flors molt augmentades, una jove amb cuetes i samarreta de Superman…

Amb La teva càpsula espacial Pipilloti Rist uneix la caixa òptica i l’aparell cinematogràfic, dues màquines de mirar que activen imatges en l’inconscient de l’espectador.

Instal·lació d’àudio i vídeo amb dos projeccions superposades, dos reproductors, un equip d’àudio. So per Anders Guggisberg i P. Rist

Dues projeccions solapades que mostren un camp de flors vermelles i una dona que passeja feliç pel carrer. Ella porta un vestit lleuger de color blau cel, sabates vermelles, com la protagonista de El mag d’Oz, i du a les mans una flor vermella amb la qual trenca les finestres dels cotxes aparcats a la vorera, amb naturalitat, com si ho fes cada dia. El so és estrident, se senten crits de nens acompanyats de teclats electrònics i samplers que magnifiquen el soroll d’un vidre que es trenca. L’acció no sorprèn a la gent que passeja pel carrer.

El vídeo permet comparacions amb el musical de Victor Fleming de 1939, basat en la novel·la de Frank Baum, El mag d’Oz. Com Dorothy (Judy Garland), la protagonista de Ever Is Over All (Silvana Ceschi) sembla que s’estigui despertant d’un estat somniador, en un món creat per si mateixa; i, encara que les rajoles grogues han estat substituïdes pel paisatge urbà, tant les estructures narratives de la novel·la de Baum com la del vídeo de Rist estan construïdes al voltant de la noció del viatge creat per la fantasia d’una dona.

La instal·lació convida a reflexionar sobre les idees estereotipades en relació a les normes d’urbanitat. En aquest cas, els cotxes són símbols d’obstacles que habitualment no són qüestionats.